Viatge a la Cerdanya: Dies 2 i 3

Després d'uns dies, acabaré d'explicar el viatge.

Del dia 2 (dilluns dia 3) en puc dir poc. Viatge al centre del consumisme dels Pirineus: Andorra.
Va ser un dia de voltar botigues, comprar regals per la família, comprar coses per a un mateix, etc. Les rebaixes a Andorra són a partir del dia 1, per tant, ho va aprofitar i els preus no van fer tant de mal.
Durant l'anada cap al País dels Pirineus al cotxe es va insistir a parar a fer fotos als cavalls que pasturen pels prats i paratges. Després de fer 2500 fotos i que tothom estigués content, ens vam dirigir cap a Andorra la Vella i allà vam passar el dia fins que vam estar farts de botigues i d'arrossegar bosses.
Un dia poc productiu a nivell de aportar novetats o conèixer llocs però útil per tot el comprat.

Del dia 3 (dimarts 4) en vaig treure molt més suc.
El dia va començar amb un viatget amb cotxe als voltants de Puigcerdà a les zones, camins, prats que havia recorregut amb bicicleta amb els amics de la família que he comentat el primer dia. Em van venir molts records de cop i sorprenentment me'n recordava dels camins, de detalls d'aquests, d'espais en concret, etc.
També vaig poder veure com el temps canvia les coses, uns prats que hi ha darrera del Mas Prats ara són un Camp de golf. Em va deixar parat veure el canvi que havia fet la aquella zona.
Entre fotos, moments de calma i reconeixement de la zona, va passar una bona estona i vaig fer un canvi de rumb per no passar tot el matí allà.

Em vaig dirigir cap a l'estació d'esquí de Puigmal per a trobar bones vistes i llocs on fer fotografies. La carretera s'enfilava molt i vaig aconseguir fer fotos de la plana de Puigcerdà i contrades. Les vistes eren impressionants. Tot es veia petit des d'allà dalt.
Ruta amunt, es va anar perdent vista però va aparèixer la neu. Vaig seguir pujant fins que vaig veure que potser era perillós passar amb un cotxe que no fos tot terreny i vaig donar mitja volta.

Després de la ruta amb cotxe em va venir molt bé passejar a peu i anar a córrer una estona a la zona que feia unes hores havia visitat amb cotxe. Vaig deixar el cotxe aparcat a Les Pareres (poblet petit veí de Puigcerdà) i a córrer s'ha dit. Amb 25 minuts en vaig tenir prou. Surtin de la lesió, feia temps que no corria i a 1.000 metres d'alçada l'oxigen no arriba igual als pulmons... Vaig acabar rebentat

Canviat de roba i mitjanament net, vaig anar a parar a un bar de Queixans (poble veí de Les Pareres) a fer una Coca-cola per a recuperar forces i ajudar-me a esperar l'hora en que tornaven els companys d'esquiar. Entre posar-me al dia de la premsa i penjant també unes patatetes van ser les quatre, hora que havíem quedat per marxar.

Uns dies de desconnexió genials. Moments de soledat i tranquil·litat. Moments de grup, bromes i bon rotllo.
Ha valgut la pena.

Viatge a la Cerdanya: Dia 1

8:45 del matí. M'he despertat al càmping envoltat d'un cel blau amb quatre pinzellades nuvoloses. Ahir es va arribar cap al tard i tant sols vàrem tenir temps d'anar a menjar una pizza a Puigcerdà i anar a dormir per aprofitar el dia d'avui. El sol apreta i em fa venir ganes de moure'm. Els amics ja són camí de Font Romeu a esquiar. Un no veu clar això de lliscar muntanya avall després de passar-les putes degut a lesions i gràcies a l'amic Edu, disposo d'un cotxe per a desplaçar-me i fer el que em vingui bé.

Després d'esmorzar un bon entrepà de fuet i un Cacaolat calent he anat al punt d'informació de la recepció i un noi molt amable m'ha donat un mapa de la Cerdanya i m'ha recomanat llocs per a visitar. Em feia una mica de vergonya preguntar i no haver-me mogut jo anteriorment. De ben segur que he quedat com un "pixapins". Malgrat això, li he explicat que jo havia vingut sovint per aquesta zona, que hi tenia amics de la família des de petit i ja m'ha mirat amb altres ulls quan m'ha explicat una ruta amb bici a Sant Marc i li he sapigut dir on era. Encara m'ha mirat amb més bons ulls quan li he dit que quedava prop del Mas Prats i que allà hi havia passat episodis de la meva infantesa amb els antics masovers.

La Maria, una amiga de tota la vida de la meva mare, va venir a viure a Puigcerdà i es va ajuntar amb en Lluís. Els seus fills són la Cecília, en Pau i en Marc. Ells vivien a un mas preciós localitzat a les afores de Puigcerdà, vora l'ermita de Sant Marc i prop del pas del riu Segre. Envoltats de camps, vaques, porcs i bales de palla vàrem passar ponts, caps de setmana i dies festius. Molts i grans recòrds.

Total, que m'he quedat més tranquil quan ja no m'he sentit tant "extranger". Li he donat les gràcies i he començat la primera excurssió. Destí: Mont Lluís.

No recordo les vegades que vaig passar per aquest poblet quan era més petit però en vàren ser moltes. Era la meva salvació dels viatges a Puigcerdà amb cotxe. Quan erem a Mont Lluís s'acabava la pujada de revolts i ja tot sería baixada i deixaría de marejar-me fins arribar a destinació.

He comprovat que en guardo petits records però molt llunyans. És una petita fortalesa dels Francesos als Pirineus. Un poble enmurallat on hi ha una "citadelle" militar i des d'on al segle XVIII s'actuava militarment contra els espanyols bàsicament.

Més tard, al segle XX (en concret al 1964), es transforma en un centre de formació commando. Entrenaven a militars per a especialitzar-los en situacions d'estrés físic, escalada, lluita en terreny amb condicions extremes... Hi he donat una volta i la veritat és que feia gràcia veure els circuits que els feien fer i les proves a les que els sotmetien. Tot una mica de pel·lícula.

Després d'agafar dues direccions contràries i de muntar un pollastre bastant considerable revolucionant mig poble ("véase" The Simpsons quan tot el poble persegueix en Homer amb troncs encesos), m'he despedit de Mont Lluís cagant-me amb els francesos i la mare que els va parir i m'he dirigit a Font Romeu.

No hi he parat, més que res perque no li he trobat cap atractiu. M'ha semblat un lloc petitó que viu en gran part de les pistes d'esquí i dels negocis relacionats amb aquest esport. Molt de xalet, de segones residències i poc més.

A les afores però, hi ha el Centre Nacional de Recerca Científica on treballen amb energia solar i temes de termodinàmica. M'hi he aturat i he fet fotos a uns models exposats de sistemes de captació d'energia. L'edifici en si també s'utilitza per a produïr energia. La paret que queda a la cara nord és com una pantalla de plaques (semblants a miralls) en forma de corba on hi arriba el reflexe del sol emès per unes altres plaques reflectants col·locades cap al sudm de cares al sol. Una llàstima que no pugui penjar la foto des de l'ordinador que estic escrivint, veurieu que és espectacular. La veritat, tot molt interessant.

Després de fer les fotos de rigor he seguit el meu camí ara fins a Llívia. Per cert, em té ben encuriosit aquesta "parcela" de terreny català dins de França.

A Llívia no sé que hi passava però hi havia molt de trànsit i ambient pel carrer i he decidit marxar cap a Puigcerdà per comprar el dinar, que avui em toca cuinar. Menu: Espaguetis amb salsa de tomàquet, ceba, trossets de frankfurt barrejats i formatge. Perfecte!

No tenim previst res per aquesta tarda. S'havia sentit a dir d'anar al cinema o a fer un vol a Puigcerdà. Actuarem sobre la marxa em fa l'afecte.

Demà he decidit llogar una bicicleta i anar a fer alguna ruta de les que surten als mapes d'informació que m'ha donat el company del càmping. I què caram, potser passaré per Sant Marc i el Mas Prats que de ben segur faràn que aquest viatge sigui un pèl més nostàlgic, una mica més especial.

Una abraçada i fins demà

P.

L'últim sentiment de l'any

No sé com començar aquest escrit. Bé, sí que ho sé. Als que em recorden que fa dies que no actualitzo el bloc els voldria dir que: no m'empenyeu a escriure perque si... Ja ho faig prou malament escrivint quan "m'inspiro", no voldreu que em forci a fer-ho més malament encara!

Avui, últim dia de l'any, he anat a fer una volta per Girona. M'he decidit a tornar a estrenar alguna peça de roba per cap d'any com vaig fent els últims anys i he passejat una estona pel centre. Durant la passejada he vist molta gent, molts de cotxes, mil i una coses que m'han atret l'atenció. La que més, i no sé si ha estat per casualitat, és que he vist moltes parelletes.

Arrel d'això m'han vingut al cap tot de coses. Et fas preguntes, rumies sobre el tema, etc. Els solters tenim més temps que els emparellats, ja se sap...

Creieu que s'accentua la sensació de soledat durant l'hivern i l'època nadalenca? Creieu que la gent s'ajunta i creix el nombre de parelles durant aquests dies freds i humits?

Els llumets, les nadales i el fred fan que ens envaeixi la nostàlgia, necessitem proximitat, contacte, tendresa... El meu parer és que sí, la gent és sent més sola i tendeix a ajuntar-se durant l'hivern. 

Això sí, llavors arriben l'estiu i  les temperatures altes, tothom es torna boig i es deixen córrer els vincles establerts quan es necessitaven. 

Una mica trist...

Us sentiu sols?

Jo m'hi sento tot sovint però no ho considero un problema. Penso que sé estar sol i em sento content de saber-hi estar. Un ha de conviure amb la soledat, és molt important saber-ho fer.

Ens ha d'entristir aquest sentiment?

A mi majoritàriament no m'afecta, però un no és de pedra i hi ha moments que m'hi sento de trist. 

Coi, és bonic tenir a una persona al costat, algú que t'agafi la mà i et miri als ulls per dir-te que és allà per si la necessites. És tendre rebre abraçades i petons sense solta ni volta, només perque ha vingut bé. És espectacular que algú et digui que matarà monstres per tu. Et proporciona una força extra, un plus de vitalitat. És així.

Ara bé (que vol dir moro), és important no mesclar sentiments de soledat amb sentiments d'estima. Si decideixes posar a algú al teu costat hauria de ser perque és la persona que vols allà i no per fer de pedaç d'una problema d'uns sentiments que et fan posar trist.

Aquesta mescla la fa molta gent i llavors en surten escaldats. Val la pena rumiar bé per a no fer mal.

Si algú perd una estona llegint aquest text i té ganes de respondre les preguntes que m'han passat pel cap com he fet jo, estaré encantat de llegir-ho.

Una abraçada i bon any a tothom

P.

Platja d'Aro x 365

Un quart de quatre del migdia. Plou. Dia tristoi, més aviat fosc. No paren de passar cotxes. On va la gent? A la feina? A comprar? Potser a passejar?

Des del vidre del "Viena" observo una de les rotondes del passeig. Concretament la rotonda en que un excompany d'equip i amic de tota la vida va desmuntar una estructura metàl·lica i se'n va endur un trosset d'aquesta a casa de record.

Que diferent Platja d'Aro en vers l'estiu. Aquella estació és una anar i venir de gent, para-sols, cues, festes nocturnes... Avui, en canvi, tan sols es veuen cotxes circulant. Pel carrer no hi passeja pràcticament ningú. Quatre agosarats que han sortit a la caça de regals, això sí,  ben abrigats i equipats per combatre les adversitats climatològiques.

M'agradaria saber com hi conviuen els veïns del poble (a l'hivern)/ ciutat (a l'estiu) amb aquest fenomen.

El que està clar és que aquesta població no deixa indiferent a ningú. És un lloc lleig, amb poc atractiu visual, però tots els que vivim per les contrades l'hem freqüentat en un moment  o altre. Els seus bars, discotèques i locals d'esbarjo han acollit a tot tipus de gent de tot tipus de maneres de fer, ser, vestir, actuar, etc, durant generacions. Sí, els nostres pares hi sortien ja de marxa!

Hi hem viscut primeres experiències en el món de la nit a llocs com "Carolls". Primeres borratxeres acabades amb vòmits. Primers tocaments i arramblades arrebossades amb estrangeres, amb les quals pràcticament no t'hi entenies a través del llenguatge oral. Sí amb el corporal. Mil i una experiències que si les haguéssim de comptar o recordar, segur que ens en deixaríem.

I ara em toca treballar-hi, per més que sigui temporalment. Ja fa uns mesos que hi sóc, que hi vaig regularment entre setmana. I no aconsegueixo acostumar-me a fer aquesta ruta a les hores que la faig. Segurament perque a l'hora que vaig cap a treballar és quan en tornaria. Segurament perque quan en torno és quan hi aniria. 

Segurament perque Platja d'Aro, per mi, no és multiplica per 365.

P.

Afortunadament afortunat.

És divendres i se'm fa extrany aixecar-me aviat.

L'explicació és que porto un parell de dies amb grip i febre. Normalment els dijous a la nit són durs degut a la ruta nocturna gironina: City Arms, Michigan, Wah Wah i Sala Royale. Sempre acabem a la Sala on anem a veure en Jordi com treballa i a tocar-li una mica la moral tirant-li "palles" i fent-li brometes pesades des de la barra. Per cert, ara que anomeno la barra, em sembla que té algun problema d'estructura o que està corcada, ja que sempre l'hem d'aguantar.

Dit això... 

M'he aixecat i he estat escoltant en Basté a Rac1 on la gent enviava correus dient del que hauria de prescindir aquest nadal  per culpa de la crisi. M'he entristit.

La cosa està més fotuda del que ens podem pensar. Força gent deia que tindria problemes per celebrar les festes. Molts correus explicaven que amb prou feines podrien fer regals als seus i d'altres directament deien que no podrien ni regalar ni celebrar res.

Justament ahir escoltava també a El món a Rac1 que el 18% de la població catalana està al llindar de la pobresa si no hi és ja. Això no són bromes.

Tenim a prop gent que pot estar-ho passant molt malament amb problemes de diners, de feina i de falta de recursos. Ara més que mai ens hem de sentir afortunats de tenir tot el que tenim: feina, família, amics, un sostre on aixoplugar-se, etc. 

No voldria que ningú pogués pensar que arriba el nadal i que inherentment surten els missatges romàntics. El discurs clàssic nadalenc me la porta fluixa, més que res per que jo sóc dels que penso que un ha de saber valorar el que té cada segon de la seva vida. Això sí, si ja és dur durant l'any passar-ho malament degut a tota aquesta sèrie de problemes, com no ha de ser-ho igual o més en l'època en que la gent es troba, celebra, gaudeix i exprem al màxim els recursos econòmics per als seus i ells mateixos?

Seguint amb el tema nadalenc, des del meu punt de vista les festes haurien de ser més que pur consumisme. Sí, s'ha de gastar per nadal. Entre amics invisibles, detalls per la família, sopars i celebracions estàs obligat a gastar i a molt bona gana, però no crec que la opció més clara sigui la de tirar la casa per la finestra perque és nadal. 

Crec que les festes s'haurien d'encarar més en aprofitar els dies festius per trobar-te amb els teus, compartir estones, mirar als ulls, parlar, somriure i d'una manera o altra fer saber que estàs content d'estar amb ells perque el dia que no els tinguis els trobaràs MOLT a faltar.

Per acabar, vull afegir que a mi no m'agrada el nadal, fa molt de temps que no m'agrada. Diria que des de que vaig perdre la innocència de deixar-me endur per l'atracció fatal dels regals i les joguines i em vaig fixar amb d'altres coses. Aquestes altres coses no materials que sol tenir la gent.

Espero que les gaudeixin i les valorin.

I recordem que, malgrat qualsevol cosa, som uns afortunats.

Una abraçada

P.

I ja està fet!

M'ha costat decidir-me però al final el bloc està fet. 

El principal problema que he tingut ha estat el títol i val a dir que aquest no era el que inicialment volia posar. La meva idea era BARRINAR però ja existeix, per tant, he posat la definició de la paraula: pensar calladament.

El perque del títol és senzill i la gent que em coneix ho sap: sóc una persona que penso molt. Jo diria que penso massa i això a vegades va bé però d'altres pot ser un problema. 

Em proposo exposar aquí pensaments que em voltin pel cap i espero trobar punts de vista de la gent a qui l'interessi comentar-los.

Amb aquest petit comentari doncs, afegeixo la primera entrada i men vaig a dormir que demà no m'aixecaré per anar a treballar. Vaig amb l'horari ben girat...

Fins ben aviat, 

P.